VIDA

Sensaciones, palabras…está será una nueva faceta de mi blog, cada día escribiré una palabra que defina el momento, el estado, lo que siento cada día al levantarme o durante el día….o la mayoría de las veces son las noches …las que te hacen sentir…

Hoy pondré en mi post un capitulo de una de mis paradas en las  estaciones  de mi  vida. Estoy recorriendo un largo viaje, espero que llegué a ser largo y saque de el lo mejor. De momento lo estoy consiguiendo, estoy aprendiendo, estoy viviendo cosas maravillosas y creciendo interiormente. El texto está en catalán ya que es mi lengua madre, pido disculpas a todos aquellos que no lo entienden. Mañana lo pondré en castellano. Hoy mi palabra es……

VIDA


Així vaig passar els nou mesos d’embaràs, treballant una mitja de 12 hores al restaurant, servint taules, fent cafès. No em cansava, estava perfectament, no vaig tenir ni antulls, ni mareigs ni res d’això. Vaig plega de treballar quan ja havia passat més d’una setmana de la data en la qual havia de néixer. Aquells dies van ser els pitjors, em trobava bé i estava a casa avorrida, esperant que arribi el dia. El dia 27 de juliol de 1983 estàvem menjant a la taula del menjador amb els meus germans, jo m’estava menjant una hamburguesa de les que fa la meva mare, que són delicioses, quan de sobte em va donar una espècie de punxada a la panxa. Jo li vaig dir a la meva mare que ja venia, que ens n’anéssim a l’hospital, així que vam agafar les coses, i ens en vam anar a l’Hospital Clínic.

Vam fer l’ingrés i vaig esperar que un tocòleg em fes una primera revisió, jo estava adolorida, però en fer-me la revisió em va dir que estava molt verd, que em faltava, no havia dilatat i em tocava passejar per aquells passadissos que tant odiava. Vam estar des de les 3,15 de la tarda fent passeigs pels passadissos fins que a les 10,00 hores de la nit, no podia més, m’estava desmaiant de dolor, estava de mala gaita, i començava a posar-me insuportable i a dir barbaritats a les persones que menys s’ho mereixien, que eren la meva mare i la meva germana. Va venir la Doctora i em va dir que m’anaven a ajudar, que com no dilatava m’anaven a ajudar amb els fòrceps, em van baixar a la sala de parts i allà en poc temps i estrenyent molt, va néixer el rei de la casa, va pesar  tres quilos i quatre-cents cinquanta grams, i va mesurar cinquanta i un centímetre. Era preciós, tenia una cabell negre que semblava un ratolí. Me’l van posar un moment a sobre del meu pit i em semblava un àngel, encara que estava brut i arrugat però el primer que vaig veure va ser la marca del fòrceps a la cara, de la pressió se l’havia quedat marcada la forma de la pala. La doctora em va dir que això se’n li aniria en un parell de dies.

Es diría Adrià, i com el seu pare biològic no ho va voler reconèixer li vam posar els meus cognoms invertits al Jutjat. Els posaven invertits perquè si jo em casava posarien el del pare adoptiu primer i el segon no se l’havia de tocar.

En aquells anys ho vaig passar malament, encara que vaig tenir la gran ajuda de la meva família, dels meus pares i germans, alguns fins i tot van deixar d’anar a classe quan el petit es posava malalt. Per les edats diferents que hi havia Adrià va ser més que un nebot un germà per a ells. Jo vaig continuar treballant al mes de tenir-lo, havia de mantenir-ho i donar a casa algun ajut econòmic. Em va faltar el estar més amb ell, gaudir d’aquells petits moments que no tornen i que passen tan ràpid. M’apuntava tot el que anava succeint per aquell cos tan diminut, la seva primera dent, el seu primer somriure, la seva primera paraula, tot estava apuntat. El portava al pediatre i creixia ràpidament, i molt sa. Els dies que tenia festa eren “sagrats”, ens n’anàvem els dos sols, unes vegades el portava a la Sagrada Família, altres al Zoo, d’altres ens n’anàvem a algun parc que jugués i sobretot que gaudís d’ell. Durant la seva infantesa vaig procurar que en s’hi hagués el màxim possible amb Adrià treballava en hosteleria i tenia uns horaris molt extensius, entrava a les deu del matí, acabava les cinc de la tarda i tornava a la nit sobre les set i mitja fins a tancar que podien ser l’una o les dos del matí. Aquell treball em va robar moltes hores, molts moments que hagués desitjat estar amb el meu fill, ara de gran sento de vegades la nostàlgia de poder tenir-lo als meus braços, d’abraçar-lo, d’arrupir-se’l contra el meu cos, com quan era petit. Estic orgullosa d’ell, ara té vint-i-sis anys (compleix 27 el 27 de juliol) i viu amb una dona molt maca, es  va independitza fa ja anys. No li agradava la ciutat, els seus amics els tenia al poble, on des que va néixer ha passat tots els estius, com jo, allà va forjà l’amistat i també els seus primers amors. No ha estat fàcil, res no és fàcil, quan tens fills t’adones, del que desitgem per al seu benestar, de la qual cosa lluitem perquè sigui una bona persona, i del sofriment dels pares, que en aquells moments no t’adones. T’enfades, renegues, discuteixes, i en complir els quaranta resulta que estàs fent el mateix que fa vint-i-cinc anys feien els teus pares per tu.

Als dos anys li vaig inscriure en una guarderia al costat de casa, els meus germans estudiaven i la meva mare treballava, tots teníem les nostres obligacions i jo no podia abusar de l’ajuda que des del seu naixement m’havien ofert, no podien deixar d’estudiar o treballar per cuidar-lo. Després va anar al col·legi, no ha estat bon estudiant, no li agradava, li agradaven els treballs, li va costar molta feina, però en els temes que li interessaven treia bona notes.

Ara aquest 2010 es compliran 27 anys d’aquell gran esdeveniment que va marcar la meva vida, una vida plena de coses bones, experiències, sofriments, treball, molta feina, amor, i crec que no m’he de queixar. Al contrari sóc feliç de com sóc, de les meves eleccions en la vida, i no em penedeixo de res.

Tinc la cosa més meravellosa de la vida, que es “un fill”.

Acerca de Marian

Escribo relatos cortos, poemas, reflexiones y otras cosas de interés general, me encanta estar informada de todo lo que pasa en el mundo. S
Esta entrada fue publicada en Diario de una mariposa, General, Reflexiones diarias, Relatos y etiquetada , , , , , , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a VIDA

  1. Pingback: Bitacoras.com

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s